Compartim l’entrevista que ens va fer el Toni Cortès per l’Anoia Diari el passat 30 de setembre. Esperem que la gaudiu al llegir-la tant com nosaltres…
“L’Estudi de dansa i expressió dell’ARTE va ser creat l’any 1976 per la seva fundadora Roser Rubí, impulsada a promoure una nova forma de considerar la dansa, integrant conceptes avançats en la seva època. Sumant i fusionant expressió i arts escèniques sense oblidar l’essència de les modalitats acadèmiques. Actualment l’estudi és dirigit per Mariona Camelia i Rubí i conjuntament amb tot l’equip format amb el mateix treball, manté la filosofia inicial de l’estudi, adaptant-se, com en el seu moment, als temps d’avui i transmetent la importància d’uns bons coneixements corporals, tècnics i emocionals, configurant així l’essència de la dansa. Mariona Camelia inicià els estudis de dansa a l’Estudi en les modalitats de dansa clàssica, jazz, dansa espanyola i escola bolera i contemporani amb Janusz Smolinski, Roser Rubí i Tommie, Enrique Burgos, Rosa García, Paloma Solanas, Anne Mithelholzer, Juan Carlos Lérida i Lawrence de Maeyer. Més endavant cursà dos anys a María de Ávila a Saragossa perfeccionant la dansa clàssica i posteriorment es graduà a l’Institut del Teatre de Barcelona el 2005 en l’especialitat de Contemporani. En la seva trajectòria professional treballa en l’actualitat en espectacles com “Els Músics de Bremen” i “La petita flauta màgica” producció del Gran Teatre del Liceu, “Pinocchio” i “Viatge al centre de la terra” estrenat al Festival Grec de Barcelona el 2015 amb la cia. Roseland Musical fent gires per Espanya, Europa i Sud Amèrica. La Mariona ens ha obert les portes de l’Estudi dell’ARTE per mostrar-nos tot el que hi podem aprendre i per parlar del món de la dansa.
Què podem fer a l’Estudi dell’ARTE?
A l’estudi hem dissenyat tres grans blocs, el formatiu i tècnic: introducció a la dansa, dansa clàssica, jazz, claqué, contemporani i flamenc. El sensitiu i experimental: dansa amb nadons, quatre grapes, primeres passes, laboratori creatiu i “balla”. I l’urbà i social: hip-hop, balls d’envelat i sevillanes. Aquestes són les classes regulars del curs i periòdicament, fem workshops, masterclass, tallers monogràfics… coses boniques a compartir.
Quins són els trets diferencials del vostre estudi?
A l’Estudi ensenyem què és ballar en la seva totalitat, no només una tècnica o treballar l’expressivitat i les emocions sinó la Dansa com a llenguatge integrador i universal. Utilitzar les eines de la tècnica per expressar-nos a través del nostre cos o manifestar les emocions a través del moviment. Oferim un ensenyament totalment personalitzat per tal que els nostres alumnes puguin conèixer quines són les seves possibilitats tant psíquiques com físiques, descobrir el més essencial d’ells, aprendre o corregir el funcionament d’un bon cos potenciant les habilitats i virtuts de cadascú. No ensenyem la imitació d’una forma buida de contingut sinó la integració de tot un llenguatge en qualsevol de les seves modalitats. La nostra empremta és visible per aquells que tenen l’interès de fer, com nosaltres, les coses ben fetes.
A partir de quina edat els nens i nenes poden començar a aprendre a ballar?
A partir de tres anys, en aquesta edat ho fem d’una manera molt natural, instintiva… donant l’espai a l’infant per experimentar, ser i aprendre jugant. Ho enfoquem a través de pautes que els nens i nenes entenguin identifiquin. Ho fem amb imatges molt visuals, que ells puguin anar relacionant i assimilant subtilment. Conceptes que després, en les modalitats tècniques, integraran amb més facilitat.
Com més aviat es comença a ballar, millor?
Depèn. Depèn de com, d’on i amb quina intenció ho facis. Podem dir que com més aviat millor si és des d’aquest enfocament, com deia. I, sempre que sàpigues molt bé on ho fas, i sabent que ho fas bé. Perquè hem de tenir molt clar que la persona que està ensenyant té la responsabilitat de tenir el cos d’una persona a les seves mans. I de la mateixa manera que li pot fer molt bé, també li pot fer mal.
Hi ha gent que pensa que una nena de sis anys amb un tutú i unes puntes és molt bufona…
No!!! Oblidem-nos-en! Les puntes i els tutús es posen quan s’està preparat, En aquest aprenentatge hi ha conceptes abstractes i una persona que no té ni l’edat ni la maduresa per entendre’ls, li podem fer més mal que bé. Comencem tranquils. Anem treballant, comencem a experimentar, descobrint coses i familiaritzant-nos-en, i la part tècnica ja vindrà. No cal córrer.
I per dalt, fins a quina edat podem aprendre a ballar?
Fins que el cos t’ho permeti. S’ha de ser valent. Està bé que la gent s’arrisqui, s’hi llenci. A vegades et trobes amb persones que et diuen que els hagués agradat molt ballar, però que no ho van poder fer perquè els hi semblava que era tard o per vergonya. És un treball individual, en definitiva. És posar-te a prova, sense pressió, sense obsessions. Si tens cinquanta anys i la teva missió a la vida no és ser ballarí professional, perquè per això ja has fet tard, qui et limita a no poder començar ara i gaudir-ne? Jo animo tothom a ballar, sempre. La dansa és terapèutica.
A part de les diferents edats, també hi ha diferents perfils de gent que vol aprendre a ballar?
A l’estudi hi encaixen tots els perfils. El que segurament que no encaixa és aquell que només vol passar l’estona. Per a mi no és tan important quin és l’objectiu sinó que el que facis, ho facis bé. El meu objectiu no només és formar ballarins, sinó que siguis conscient del que estàs fent. Que el que aprenguis després ho adaptis al teu dia a dia i a la teva vida, per sempre. Hi ha molts conceptes que has de retenir, físicament, és evident, però també hi ha una part molt important en l’àmbit de l’estructura, de mentalitat, de connexió amb tu. La dansa et dona una altra visió de la vida, que va més enllà del que pot ser la paraula, et dona altres eines per manifestar-te.
També hi ha gent que potser vol dedicar-se professionalment a la dansa. Què els diries?
Que endavant! Que no és cert que sigui impossible. Ens ho hem de treure del cap. No és fàcil, evidentment, sabem com està tot el món de la cultura en general. Però no és impossible. Jo m’he dedicat professionalment a la dansa, des dels setze anys, tota la vida. Si vols, pots fer-ho.
Com és el procés?
El procés no deixa de ser el mateix per a tothom, el que canvia és la intenció. Si et vols dedicar a la dansa, ho prioritzaràs al màxim. És cert que hi ha un hàndicap, que és el pas del temps. El temps et va en contra. No és una professió que puguis decidir fer quan tens quaranta anys. Implica que siguis molt madur i que tinguis les idees molt clares, perquè sent una nena o un nen has de decidir una cosa que potser no et pertocaria en un altre camp. La teva eina de treball és el teu cos i, evidentment, el teu cos té un desgast amb el pas del temps.
La dansa no és només per a nenes…
Clar que no!!! Insisteixo, com deia abans, que s’ha de ser valent. I en el cas dels nens o nois, també. Però, he de dir que, per sort, a l’estudi hi ha nens i homes, de totes les edats, que volen ballar. Ja seria hora que això es normalitzés i deixés de relacionar-se el fet que els nens i nois ballin amb altres coses que no tenen res a veure amb la dansa.
La dansa és físicament exigent?
Si comparéssim la dansa amb un esport, podem dir que el ballarí és l’atleta més complet. La dansa no és només posar-se de puntetes, la nena amb tutú i puntes… És molt, molt més! Si jo hagués viscut aquest concepte únic de dansa, no hauria començat a ballar, mai. La dansa treballa absolutament tot el cos i de manera bilateral.
Al costat de la part física, la dansa també és molt emocional?
I mental! Per a mi la dansa és un llenguatge. I si no té contingut, la forma no té sentit. Si la forma es converteix en una cosa mecànica, la màquina no t’emociona. Evidentment, hi ha tot un aprenentatge tècnic que et dona les eines perquè després tu puguis explicar-te i transmetre el que sents. Jo sempre explico als meus alumnes que la dansa és, com deia, un llenguatge i, com a tal, necessita el seu temps, dedicació, fortalesa mental i física per entendre’l, integrar-lo i acabar-lo dominant. D’aquesta manera, comences a aprendre la gramàtica, que seria la tècnica. Després, sabràs construir frases, estructures de conversa que has après, que has memoritzat, I, més endavant, a mesura que vas adquirint més vocabulari i agafant confiança, arriba un moment en què ja no has de “traduir” ni pensar el que vols dir. La dansa és exactament el mateix. No és un aprenentatge ràpid. La noia o el noi que volen ser ballarins en pocs mesos… que se n’oblidin. Hi hauran de dedicar molts anys, potser tota una vida. Però després et dona una llibertat absoluta per manifestar-te, per expressar-te, més enllà de les paraules. El moviment, com que no té la precisió de la paraula, et dona aquesta llibertat. La interpretació és lliure, però tu, com a ballarí, ja has pogut expressar el que volies. Això és meravellós.
La dansa hauria de ser una matèria a l’escola?
Sí! La dansa és un art més, no entenc per què s’exclou. Hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles. Independentment del que després vulguis fer a la vida. Però com a coneixement, com a base i connexió del propi cos, és essencial. Has de conèixer, reconèixer i saber escoltar el teu cos, saber com funciona. Has de saber com camines, els teus peus són la base de tot. No ho sembla, però és molt important, per exemple, aprendre a caminar bé de petits, perquè sinó, de grans, sorgeixen lesions i problemes i això també ajudaria, i molt, a normalitzar la dansa a les nostres vides i a respectar-la i gaudir-la sense “estereotips”.
Què ens pot aportar la dansa, com enriqueix com a persones?
La dansa és llibertat, és llibertat d’expressió. Entenent que és meitat tècnica i meitat emoció, que hi ha un aprenentatge tècnic previ per després parlar, expressar-te, dir, sentir i viure…
