De totes les arts escèniques, la dansa és sens dubte l’aneguet lleig. N’hi ha prou amb consultar la cartellera de qualsevol diari d’abast nacional per adonar-se de la desproporció: per cada local que ens convida a disfrutar d’un espectacle de dansa en directe n’hi ha deu que ens ofereixen una obra de teatre o un concert de música enqualsevol de les seves variants, des del teatre de text al teatre musical, òpera inclosa, i des d’una cantada d’havaneres a un concert de rock, pop, jazz o hip-hop. Fem una altra prova, si voleu. Digueu-me el nom de tres ballarins o ballarines catalans destacats. La llista encara us serà més difícil de fer si us demano el de tres coreògrafs. I ara penseu el nom de tres actors o actrius reconeguts, el de tres directors de teatre o el de tres músics o conjunts musicals.
“Com és que no tenim més necessitat de veure ballar? Tant que ens agraden el teatre i la música, què ho fa que no tinguem més curiositat per veure i sentir com els ballarins interpreten una peça amb tot el seu cos, com l’absorbeixen i la transformen per a nosaltres en un gest dolç, o irat, o plàcid, o alegre?”
Si la poca presència de la dansa als grans escenaris és notòria, en el cas dels petits el fenomen encara és més acusat: a ciutats de la mida de la nostra difícilment hi trobarem cap local especialitzat, i amb prou feines una programació estable, per exigua que sigui. Tot plegat no deixa de ser estrany, perquè la dansa és un llenguatge universal que supera totes les barreres idiomàtiques i connecta directament amb una part essencial de nosaltres: les emocions. Com és que no tenim més necessitat de veure ballar? Tant que ens agraden el teatre i la música, què ho fa que no tinguem més curiositat per veure i sentir com els ballarins interpreten una peça amb tot el seu cos, com l’absorbeixen i la transformen per a nosaltres en un gest dolç, o irat, o plàcid, o alegre? Potser és que no creixem educats en la dansa i ens manquen alguns codis per desxifrar-la. O potser, simplement, és que no l’hem tastat prou.
Per als anoiencs, una bona manera d’acostar-se a la dansa és la Mostra de Dansa i Arts Escèniques que cada any, i ja en fa 42, l’Estudi de Dansa i Expressió dell’ARTE ofereix al Teatre Municipal de l’Ateneu cada final de curs. Sota el títol Viatges d’una maleta, enguany els ballarins i ballarines del dell’ARTE ens van oferir el dissabte 29 de juny una trentena de números agrupats en quatre epígrafs –Maleta enamorada, Maleta nòmada, Maleta moixa, Maleta artista– que durant gairebé dues hores van sacsejar el cor dels espectadors perquè en sortissin totes les emocions. Des de Bach a Cole Porter, passant per Mozart, Gershwin Édith Piaf, Nino Rota o Snoop Dog, a Viatges d’una maleta els ballarins i ballarines del dell’ARTE van interpretar magníficament trenta peces musicals de tots els estils amb la mateixa varietat estilística pel que fa a la dansa. Hi va haver números de dansa clàssica, de jazz, de dansa contemporània, de claqué i de hip-hop, a càrrec d’una nòmina de coreògrafs, vuit –tots joves i agosarats–, que per a un centre de dansa de les dimensions del dell’ARTE no és sinó un senyal d’obertura de mires i de vitalitat. Més enllà de la tècnica, que com sempre a la Mostra de Dansa i Arts Escèniques dell’ARTE és molt acurada, cal destacar l’entrega dels ballarins i la seva capacitat expressiva. D’any en any somriuen més, parlen més amb tot el cos –també les mans, i els ulls; que important que és la mirada d’un ballarí!– i s’expressen millor. En definitiva, commouen més els espectadors. Perquè és això el que anem a buscar quan comprem una entrada per veure dansa, oi? Que els que ballen ens sacsegin.
